Perquè una no sempre té coses alegres per explicar, i no es pot tenir el somriure permanentment a la cara. De vegades no es pot més que dir el que sent un per dins, encara que no siguin coses optimistes. Avui 4 d'octubre, és un dia trist per mi i els meus germans, doncs avui la nostra mare faria 72 anys...el temps passa encara que no volguem...i encara és avui que em penso que està d'excursió i que en un moment o altra obrirà la porta de casa i arribarà a casa amb les seves maletes i un somriure. Avui també hauria de ser un dia alegre, ja que és el sant del meu germà, pobre, deu ser dur que coincideixin les dates, i rebre milers de felicitacions en un dia que és tan gris. Només desitjo que el passi el millor que es pugui donades les circumstàncies; que els demés farem el mateix, sort de la meva petita que fa que cada dia m'aixequi del llit.
Ahir va ser un dia molt emotiu, varem anar a Montserrat amb la pitufa, i li va agradar molt, estava molt emocionada veient les muntanyes i el tou de gent que hi havia. Vam baixar a la Cova per veure la Moreneta i val a dir que l'Elvira es va comportar molt bé, això si vaja matada amb el cotxet, jo que amb el greix que tinc a sobre no feia més que esbufegar i suar con una porca; però va valdre la pena. Només vaig tenir un petit ensurt al camí de tornada de la Cova, just quan vam arribar al Funicular, motivat pel sobre-esforç que vaig fer al pujar amb l'Alex el cotxet per l'escales de l'estació el cor em va començar a anar a cent per hora, com si m'anés a sortir per la boca, fins i tot em vaig marejar una mica i vaig arribar a pensar que m'anava a agafar un infart, ho vaig passar realment malament, sort que se'm va passar i vam poder prosseguir l'excusió. En moments com aquests em dono compte de l'important que és fer dieta i perdre una mica de pes, sinó algun dia em pot donar un xungu com li va passar a la Clàudia i no m'agradaria pas. Aquest dijous tinc visita amb l'endocrina i suposo que ja em posarà les piles.
Bé per avui res més, espero que el dia us vagi molt millor que a mi.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
divendres, 1 d’octubre del 2010
Legañosa
Pasan los días y mi pereza por actualizar aumentan, aun con el tema del título del blog pendiente (se aceptan propuestas) y deseosa de que acabe la semana.
Hoy viernes, primer día que mi niña se queda en la guardería a comer y dormir (parece esto ya rollo pensión jejeje) a ver como le irá, ya tengo ganas que lleguen las 16h para ir a recogerla. Por casa todo como siempre, llegando las 21h sin poder mover una pestaña, lamentándome de todo lo que pude hacer y no hice. Para el fin de semana me esperan planes, qué raro en mi!!!. El sábado aparte de la habitual cita con el Mercadona, por la tarde para Igualada a ver a Claudia como se encuentra que en poco tiempo ya podrá volver a casa con su peque y su marido y podremos volver a la normalidad y no vernos en el hospital. Y el domingo si los astros nos son favorables para Montserrat que vamos, un día muy especial, puesto que es la primera vez que voy con Elvira (fuera de la panxeta ) y además estando tan cercano el cumpleaños de mi madre que seria el dia 4, cumpliria 72 años...espero poder oir el virolai que tanto te gustaba a ti, y a pesar de no considerarme religiosa dejaré en la cova una velita para ti y otra para el papa y el tete, que seguro que estáis los tres juntos.
En dies com avui et trobo a faltar molt, no hi ha un sol dia, un sol moment que no pensi en tu, potser li parlo massa a l'Elvira de tu, doncs contínuament et nombra, i de vegades tinc la sensació que tu encara d'alguna manera estàs per casa, perquè és com si ella et pogués veure, ojalá fós així, ojalá jo també et pogués veure...jo també vaig ser una mica especial de petita, i potser això ho ha heredat ella.
En fi, no pretenc pas que aquest blog sigui un mar de llàgrimes, doncs la vida és massa dura i curta per passar-se-la plorant i com diu el Cisco "no pots estar contínuament llepant-te les ferides, sinó no es tancaran mai".
deixant per acabar un apunt alegre, i no deixar mal regust de boca, comentar el petarró que s'ha tirat aquest matí l'Elvira, la tenia l'Alex en braços i jo marxava a treballar i va la tia i es fot un pet tant fort que fins i tot ella mateixa s'ha quedat alucinada, encara li costa saber que allò surt del seu cul jajajajaja.
Hoy viernes, primer día que mi niña se queda en la guardería a comer y dormir (parece esto ya rollo pensión jejeje) a ver como le irá, ya tengo ganas que lleguen las 16h para ir a recogerla. Por casa todo como siempre, llegando las 21h sin poder mover una pestaña, lamentándome de todo lo que pude hacer y no hice. Para el fin de semana me esperan planes, qué raro en mi!!!. El sábado aparte de la habitual cita con el Mercadona, por la tarde para Igualada a ver a Claudia como se encuentra que en poco tiempo ya podrá volver a casa con su peque y su marido y podremos volver a la normalidad y no vernos en el hospital. Y el domingo si los astros nos son favorables para Montserrat que vamos, un día muy especial, puesto que es la primera vez que voy con Elvira (fuera de la panxeta ) y además estando tan cercano el cumpleaños de mi madre que seria el dia 4, cumpliria 72 años...espero poder oir el virolai que tanto te gustaba a ti, y a pesar de no considerarme religiosa dejaré en la cova una velita para ti y otra para el papa y el tete, que seguro que estáis los tres juntos.
En dies com avui et trobo a faltar molt, no hi ha un sol dia, un sol moment que no pensi en tu, potser li parlo massa a l'Elvira de tu, doncs contínuament et nombra, i de vegades tinc la sensació que tu encara d'alguna manera estàs per casa, perquè és com si ella et pogués veure, ojalá fós així, ojalá jo també et pogués veure...jo també vaig ser una mica especial de petita, i potser això ho ha heredat ella.
En fi, no pretenc pas que aquest blog sigui un mar de llàgrimes, doncs la vida és massa dura i curta per passar-se-la plorant i com diu el Cisco "no pots estar contínuament llepant-te les ferides, sinó no es tancaran mai".
deixant per acabar un apunt alegre, i no deixar mal regust de boca, comentar el petarró que s'ha tirat aquest matí l'Elvira, la tenia l'Alex en braços i jo marxava a treballar i va la tia i es fot un pet tant fort que fins i tot ella mateixa s'ha quedat alucinada, encara li costa saber que allò surt del seu cul jajajajaja.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)